El diari d'Art i Cultura

Avui ha estat un d’aquells dies que deixen bon regust. Hem fet la  presentació final dels projectes  que portàvem tant de temps cuinant, discutint, imaginant... I no ha estat una presentació qualsevol! Ho hem fet com si fóssim  flors i abelles  🐝🌸: les flors (un de cada grup) ens hem quedat quietes, arrelades al nostre projecte, i les abelles (la resta del grup) han anat voltant d’un lloc a l’altre, escoltant i pol·linitzant idees. Ha estat una manera molt bonica i dinàmica de compartir el que hem fet, amb un punt lúdic però també profund. Ha sigut molt  xulo escoltar els projectes dels altres grups : tanta creativitat, tanta diversitat de mirades, i sobretot, tantes ganes de transformar l'espai públic i repensar la cultura des del territori. Ens hem adonat que, malgrat les dificultats (temps, organització, vida...),  hem arribat totes molt lluny . Cada projecte tenia el seu to, la seva essència, i entre totes hem construït un mosaic molt potent d’idees i...

Avui a classe hem parlat d’un tema que, sincerament, trobava important posar sobre la taula: la  distinció entre l’educador/a social i l’artista  en projectes que barregen art i acció social. I és que sovint es confonen els rols, o fins i tot s’esperen coses d’un que realment són responsabilitat de l’altre. L'Antonio ens ha fet pensar en situacions reals on aquests límits es dilueixen, i jo m’he quedat pensant… Quan un projecte artístic té un objectiu social, qui porta el timó? L’artista, amb la seva visió creativa i expressiva? O l’educador/a social, amb la mirada posada en els processos, les necessitats i els vincles? Crec que la clau està en entendre que  no fem el mateix, però ens necessitem . L’artista pot aportar espais de llibertat, de trencar normes, de fer visible l’invisible. Però si no té en compte el context social, pot caure en la superficialitat o, pitjor, en el paternalisme. I l’educador/a social pot facilitar aquests processos perquè siguin segurs, coheren...

Avui l'Antonio ens ha parlat sobre la  gestió comunitària . Al principi, sonava una mica com un tema tècnic, però a mesura que explicava, m'ha fet reflexionar molt. M'ha semblat molt potent entendre que un espai cultural no ha de ser només un lloc on vas a consumir activitats, sinó que pot ser un  espai viu , construït entre tots i totes, on cada persona pot aportar alguna cosa. La cultura, en aquest sentit, deixa de ser un producte i es converteix en un procés col·lectiu. Des de l’educació social, això encaixa perfectament. Nosaltres no eduquem només des de la teoria, sinó a través de l’experiència, del vincle i del territori. I la gestió comunitària justament promou això: posar les persones al centre, escoltar, acompanyar, facilitar... però no dirigir-ho tot des de fora. També m’ha fet pensar en la importància de  cuidar allò que és comú . Sovint es parla molt de “participació”, però no tant de la responsabilitat compartida. I aquí és on nosaltres, com a educadors i edu...